Per Sant Jordi del 2006 estava estirat a una platja de Puerto Rico, parlant de llibres i de ciència amb la meva dona, i de sobte em va venir al cap una idea. Va ser allò que s'en diu inspiració. Quan vaig tornar a posar els peus a Nova York, vaig aparcar tot el que tenia en marxa i em vaig llençar de cap al teclat. Uns mesos després, en un avió cap a Barcelona, li donava a la meva dona una carpeta amb un grapat de planes.

Van ser uns minuts excitants. Jo estava convençut que allò era el millor que havia escrit fins llavors, però em refiava poc del meu criteri: un perd la perspectiva quan està treballant en un projecte que li agrada. I amb aquest m'ho estava passant molt bé. Per això vaig buscar l'opinió de la crítica més dura que conec. Per a què em fes tocar de peus a terra abans de continuar treballant-hi.

Llavors va succeir una cosa que no m'esperava. Durant la propera mitja hora un somriure es va instal·lar a la cara de la meva lectora de proves, que no va aixecar els ulls dels papers en tota l'estona. De tant en tant sonava una rialla, però no gosava preguntar com anava l'experiència. Com sol passar en aquests casos, em sentia com un alumne que espera que el professor li corregeixi l'examen. En acabar, em va dir que s'havia divertit molt, que hi havia uns girs molt bons i que no perdés el temps i em posés a escriure la resta immediatament perquè volia saber com s'acabava. I això és el que vaig fer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dibuix de Marc Pastor.